Un capítol a part mereix la vivència «Lostie» que molts de nosaltres hem viscut durant aquest inoblidable viatge.
Som molts els homes de ciència que hem recuperat la fe després de descobrir que, superar un viatge de més 14 hores en un microautobús, passant per ports de muntanya inacabables i plagats de corbes amb un conductor que no sap el que és frenar (Pedroooo!), es pot considerar una experiència miraculosa.
No menys peculiar es pot qualificar la nostra estada a Disentis, un poblet suís perdut entre les muntanyes, d’aquells que a casa nostra els avis en diuen que Déu hi va perdre l’espardenya i encara la busca. Els membres de l’organització, de ben segur que a sou de la Dharma Initiative, ens van acollir i instal·lar a un autèntic búnker civil situat a sota terra de l’Sports Centrum. Algú assegura que es tractava de L’Estació 7, però el nostre grup la va rebatejar amb el sobrenom de «The Hole» (el forat). Es tractava d’un autèntic laberint soterrani, impecablement dissenyat per encabir a un gran nombre d’espècimens. Sense cap vídeo d’orientació, deixats de la mà de Déu i cap «Namasté» de benvinguda, vam descobrir a mesura que passaven els dies que no érem els únics reclosos d’aquesta estació d’experimentació, sinó que convivíem amb altres perduts de la nostre espècie: un grapat de sorollosos gal·lesos desorientats (segurament per l’excés alcohòlic, no per res més), un no menys nombrós grup de simpàtics occitans enfrescats en «batucades» nocturnes i uns misteriosos hongaresos reclosos per un ferm i autàrquic règim marcial. Ah, i ens descuidàvem, un reduït esquadró de joves militars suïssos que, sospitem, controlaven els nostres moviments, i que si més no gestionaven totes les nostres anades i vingudes als camps de futbol i sortides al pub de l’Hotel Cucagna.
Partits de futbol a banda, pel que fa a la diversió, tres «Jacks» van sorgir d’entre el grup. En primer lloc, el «Míster» Ferran Baiot, que va fer el que va poder per engrescar un grup tan díscol i indisciplinat com el nostre. Després del fallit entrenament matinal que va finalitzar amb un revifant bany al riu, el pobre va tirar la tovallola. En segon, en Jordi Camps, que després de veure frustrat com sols cinc membres del grup van participar a la visita del dimecres a l’Estació 8, «The Glacier», va prendre el relleu del voluntariós Baiot i planejar un autèntic «McGuffin» per despertar els instints aventurers del grup (per saber més: llegir l’episodi «El llac d’en Camps»). Tampoc se’n va sortir del tot i va fracassar. I en tercer, el Faraday del grup reconvertit en involuntari monitor de dia, en Lluís Simon, el qual encara deu estar maleint a tots aquells que el van voler seguir en l’excursió en tren cremallera a Andermatt sense saber a on anaven... Des d’aquí agraïm els seus esforços!
Més benparat va sortir amb les seves propostes el monitor de nit, en Toni Borés (o és Burés?), el nostre Locke particular, que amb els seus «jocs de Cucagna» va triomfar en la marxosa nit disentiniana. Que consti amb acta: no només va aconseguir tarifa plana amb la beguda, va tancar totes les sortides nocturnes a la vegada que no va fallar cap dia a fer de despertador matiner.
Dels «Sawyers» del grup millor no parlar-ne. Un altra vegada que proposin ells altres activitats alternatives a part de jaure a la llitera, jugar a l’Uno, al futbolin o al ping-pong.
Ara, que ja hem tornat a casa, malgrat els moments difícils i la dura experiència, a alguns no ens abandona la mítica frase que l’autèntic Jack de la sèrie «Lost» li diu a una plorosa Kate: «Tenim que tornar!!!»
Som molts els homes de ciència que hem recuperat la fe després de descobrir que, superar un viatge de més 14 hores en un microautobús, passant per ports de muntanya inacabables i plagats de corbes amb un conductor que no sap el que és frenar (Pedroooo!), es pot considerar una experiència miraculosa.
No menys peculiar es pot qualificar la nostra estada a Disentis, un poblet suís perdut entre les muntanyes, d’aquells que a casa nostra els avis en diuen que Déu hi va perdre l’espardenya i encara la busca. Els membres de l’organització, de ben segur que a sou de la Dharma Initiative, ens van acollir i instal·lar a un autèntic búnker civil situat a sota terra de l’Sports Centrum. Algú assegura que es tractava de L’Estació 7, però el nostre grup la va rebatejar amb el sobrenom de «The Hole» (el forat). Es tractava d’un autèntic laberint soterrani, impecablement dissenyat per encabir a un gran nombre d’espècimens. Sense cap vídeo d’orientació, deixats de la mà de Déu i cap «Namasté» de benvinguda, vam descobrir a mesura que passaven els dies que no érem els únics reclosos d’aquesta estació d’experimentació, sinó que convivíem amb altres perduts de la nostre espècie: un grapat de sorollosos gal·lesos desorientats (segurament per l’excés alcohòlic, no per res més), un no menys nombrós grup de simpàtics occitans enfrescats en «batucades» nocturnes i uns misteriosos hongaresos reclosos per un ferm i autàrquic règim marcial. Ah, i ens descuidàvem, un reduït esquadró de joves militars suïssos que, sospitem, controlaven els nostres moviments, i que si més no gestionaven totes les nostres anades i vingudes als camps de futbol i sortides al pub de l’Hotel Cucagna.
Partits de futbol a banda, pel que fa a la diversió, tres «Jacks» van sorgir d’entre el grup. En primer lloc, el «Míster» Ferran Baiot, que va fer el que va poder per engrescar un grup tan díscol i indisciplinat com el nostre. Després del fallit entrenament matinal que va finalitzar amb un revifant bany al riu, el pobre va tirar la tovallola. En segon, en Jordi Camps, que després de veure frustrat com sols cinc membres del grup van participar a la visita del dimecres a l’Estació 8, «The Glacier», va prendre el relleu del voluntariós Baiot i planejar un autèntic «McGuffin» per despertar els instints aventurers del grup (per saber més: llegir l’episodi «El llac d’en Camps»). Tampoc se’n va sortir del tot i va fracassar. I en tercer, el Faraday del grup reconvertit en involuntari monitor de dia, en Lluís Simon, el qual encara deu estar maleint a tots aquells que el van voler seguir en l’excursió en tren cremallera a Andermatt sense saber a on anaven... Des d’aquí agraïm els seus esforços!
Més benparat va sortir amb les seves propostes el monitor de nit, en Toni Borés (o és Burés?), el nostre Locke particular, que amb els seus «jocs de Cucagna» va triomfar en la marxosa nit disentiniana. Que consti amb acta: no només va aconseguir tarifa plana amb la beguda, va tancar totes les sortides nocturnes a la vegada que no va fallar cap dia a fer de despertador matiner.
Dels «Sawyers» del grup millor no parlar-ne. Un altra vegada que proposin ells altres activitats alternatives a part de jaure a la llitera, jugar a l’Uno, al futbolin o al ping-pong.
Ara, que ja hem tornat a casa, malgrat els moments difícils i la dura experiència, a alguns no ens abandona la mítica frase que l’autèntic Jack de la sèrie «Lost» li diu a una plorosa Kate: «Tenim que tornar!!!»
3 comentaris:
És lamentable que el que escriu la notícia s'autoanomeni Jack... Per sort, es tracta d'un heroi de pacotilla.
(Spoiler) Recordeu que qui es va sacrificar pel grup va ser Sawyer saltant de l'helicòpter. FORÇA SAWYER
Estic d'acord amb el comentari que ha fet en Marc. Com sempre, els Jacks no poden deixar que els altres facin la seva i han d'acabar imposant la seva voluntat (ja sia per que callin, ja sia per pena).
Per sort, els Sawyers vam ser els que vam donar la talla en tots els partits, per que tot i que semblava que només pensàvem en nosaltres, al final es mostra que, si ens convé, ho donem tot pels altres
D'autoanomenar "Jack", res de res, el sobrenom el vau posar vosaltres, pseudoSawyers que en comptes de col·laborar preferiu boicotejar el que proposen els altres. I això de considerar heroïcitat tirar-se d'un helicòpter, ho consideraria més aviat un acte de covardia per no voler afrontar el futur. Més que un perdut és un perdedor! Bé, com tots plegats, s'ha de dir...
Publica un comentari a l'entrada