I per postres, els amfitrions

Avui juguem el nostre tercer i últim partit oficial en terres suïsses. El rival són els raetians, l'equip amfitrió. Afrontem el matx amb més optimisme que l'anterior. Com a mínim en les files raetianes no hi ha extrems que hagin disputat la Champions, ni davanters centres de PlayStation, ni directius d'aspecte mafiós. A més, el conjunt local ja està classificat per als quarts de final (que disputarà demà) i és possible que vulgui reservar alguna de les seves figures. Amb una mica de sort, aquesta vegada podrem fer més de tres tocs seguits i qui sap si alguna triangulació amb cara i ulls, i, si els astres ens són propicis, potser fins i tot algun gol! Però toquem de peus a terra. Un dels inconvenients amb què ens podríem trobar és la possible inclusió en l'onze titular raetià dels jugadors menys habituals, que voldran fer-se un lloc en l'equip amb vista als compromisos més imminents. Tenint en compte la nostra condició física -que hom podria qualificar de lamentable-, hem intentat lligar algun fitxatge d'última hora: un boxejador mig suís mig mexicà ("No manches, güey") i algun dels reserves dels conjunts amb els quals més hem congeniat: els germans occitans i els gal·lesos (aquests últims, veïns al búnquer). De moment, però, les negociacions no han fructificat. El que sí que es va consolidant és la nostra amistat amb els equips d'aquestes dues nacions, amb els quals ja hem emparaulat partits amistosos que podríem disputar demà i/o demà passat. I és que els uns, els occitans, es fan estimar per les seves cançons i per l'alegria que encomanen. I els altres, els gal·lesos... Com ho podria explicar? Imagineu-vos un gal·lès lleig com un pecat (us en recordeu, de l'Sloth dels Goonies?)... Doncs imagineu-vos-el sortint de la seva habitació a les dues de la matinada en calçotets i amb unes quantes ampolles de cervesa que tot seguit destapa amb la boca i que comença a repartir entre els presents. Entranyable, oi?

Us mantindrem informats. Gràcies pel suport. Us sentim a prop.

L'endema d'ahir

Salut companys i seguidors,

Despres del partit mes divertit que he jugat a la meva vida, especialment els 25 primers minuts en que vam aguantar el 0-0 com uns senyors (i tambe l'ultim quart d'hora, quan vam intentar per tots els mitjans evitar que arribessin a la vintena), haig de fer unes quantes consideracions al voltant de la tangana final en la qual vaig tenir el privilegi de participar activament. Naturalment, no es que la meva tradicional flegma orxatinosa i la natural impertorbabilitat nerviosa que em caracteritya es veies alterada pel mal d'altura o per l'atac d'una paparra d'aquestes suisses que es veu que fan tanta pupa. Simplement, corria el minut 87 i ens van clavar el 19 a 0 i, naturalment, no vaig veure cap altra alternativa per evitar que en tres minuts ens en fessin un altre gol (o dos) que aconseguir que l'arbitre suspengues el partit. De fet, pero, haig d'agrair la inestimable col.laboracio del davanter romanes que va celebrar el dinove gol com un energumen fent voleiar la samarreta i escopint a terra en una mostra de falta de respecte intolerable. Aclarit aquest punt, nomes afegir-hi que en aquests momens, hora de dinar a Suissa, hora d'esmorzar per naltros, estem intentant fer una valoracio de danys per veure si hi ha onze jugadors en condicions de jugar el partit d'avui o be hem de demanar a l'organitzacio que ens estalvii el calvari. Mentre poguem posar tots dos peus a terra, sortirem al camp. De moment, els tenim entre bosses de gel, fastum gel, reflex, antiinflamaroris i cotons. Seguirem informant.
(Aquesta cronica ha estat escrita sense ni un accent perque no els he sabut trobar en aquest teclat suis que m'han deixat.)